Després de descobrir diversos patrons de pensament que no li afavorien en res, en una de les sessions, arribem al punt clau i més important del seu problema. A partir de llavors, els nusos es van deslligar, i tot va començar a fluir en la seva vida. Comparteixo amb vosaltres la regressió, per si pot ajudar a algú que estigui passant per una cosa semblant.

Està en forma de narrativa resumida perquè sigui més fàcil de llegir.

Una jove en l’època medieval, cuidava i educava a un nen mentre el seu pare estava absent per la guerra. Tots dos vivien en un castell fortificat, es tenien l’un a l’altre i s’estimaven moltíssim. El nen, era com un àngel per a ella: bondadós, respectuós, i afectuós. La noia, que era molt creient, tenia un sol llibre propi, una bíblia, i passava les tardes llegint-la. Hi havia poca gent al castell (per la guerra, suposa), així que la jove s’encarregava de gairebé totes les tasques, com cuinar i alhora també, de matar les rates que es colaven dins de la casa. La jove, amb tota la seva bona intenció, col·locava un verí de color blanc (arsènic?) amagat per la cuina, entre els atuells, ja que era lògic que les rates ensumessin per allí. (Fins aquí, una vida molt comuna per a aquella època)

Tot canvia, quan el nen, ja amb gairebé deu anys, comença a sentir-se malament. Es descompon i vomita un líquid blanc. Ella, agenollada en el sòl i abraçada a ell, desesperada, li crida a Déu que ajudi al nen, crida que ell és un ésser pur, que el salvi, que no mori, perquè no s’ho mereix, que se l’emporti a ella en el seu lloc. (S’adona que el nen ha entrat en la cuina per aigua segurament, i ha agafat un atuell contaminat amb el verí sense rentar-lo abans). El nen mor als seus braços. I ella es queda atordida. Sap que va ser per la seva culpa, perquè ella va col·locar el verí… I ara el nen està mort. Ella només vol morir-se. Vol que els soldats del pare l’arrestin, la jutgin i la matin. Però no ho fan perquè, pel que sembla, no queden soldats, i el pare podria estar mort en la batalla també. No queda ningú, el castell es veu buit. Així que surt de la fortificació i camina sense parar amb la finalitat de trobar-se amb algú que la castigui; que la capturi i la mati… Amb els temps que corren, això seria el més normal. Però per a la seva dissort, no troba a ningú, i arriba fins a un penya-segat. Allí, desperta de l’ensomni, i decideix matar-se tirant-se al buit. Però no s’atreveix. La seva creença en Déu la domina. Sap que suïcidar-se està malament. I si va a l’infern, no veurà al nen mai més. Així que es posa furiosa, perquè no té escapatòria. Aixeca el puny cap al cel, i comença a maleir: “renego de Tu, a partir d’avui tot el que faci serà per a fotre a la teva estúpida creació, prepara’t mentider, perquè des d’aquí sota t’ho arruïnaré tot”.

(Fins aquí, es podria deduir, que porta la culpa de sentir-se responsable per mort del seu protegit. I si bé, d’una banda, és així, en aquell penya-segat i a través de les seves malediccions, l’aconsegueix transmutar en ràbia, cap a Déu.)

Passa els seus anys vivint com a bruixota/remeiera en una barraca, lluny de tot, en solitud. No sap res, tot ho inventa. Enganya la gent cobrant per herbes i preparats amb la finalitat de divertir-se. No sap curar res, és una estafadora i li encanta veure als incauts, sofrir i pagar per això. Res queda ja d’aquella noia, només una vella odiosa i rabiosa, que és feliç creient que arruïna l’obra de Déu.

Fins que un dia, tot canvia.

Truca a la porta una noia jove, amb el seu fill en braços. És un bebè preciós de menys d’un any, i està molt malalt. La jove li diu que està desesperada, mestressa al seu fill amb tot el cor, i ha vingut des de molt lluny, perquè el curi, perquè ella el salvi. Ja no li queda temps, perquè en el trajecte el bebè ha començat a respirar amb dificultat…

La vella sent un fort dolor en el pit. Torna a recordar la impotència, el sentiment de tenir un nen en braços, pregant ajuda per salvar la seva vida.

S’acosta vacil·lant al bebè, no s’atreveix a dir res, ja no fingeix… ara està en la pell de la mare que continua plorant. Mira amb penediment als ulls del bebè, i veu dins d’ells un centelleig daurat que la cega… Esclafeix a plorar desconsoladament, sap que Déu l’ha vingut a buscar, perquè desperti … I aquesta mare, ha trastocat la seva pròpia vida sencera perquè això sigui possible. La bruixa es pregunta el perquè, si ella és tan miserable, s’han pres semblant molèstia. La resposta li fa encara més mal: per Amor. No ets miserable (ningú ho és), pel dolor de la pèrdua has estat actuant des de la ràbia. Però avui venim a rescatar-te.

La bruixa, després d’això, ja no es recupera. Només es culpa. Repeteix per a si mateixa “Perdona’m, Senyor, perquè soc un frau”, fins al dia de la seva mort.

Per a aquesta dona, els personatges de la regressió van ser molt reveladors. Tant el nen com la noia són membres importants de la seva vida actual.

El nen mort al castell, en aquesta vida és un amic que sempre li ha generat molt de sentiment de culpa, i sobre protecció. “Per fi, ara que sé d’on ve, em sento lliure”, diu.

I la jove mare, en aquesta vida, és una dona de la seva família, que la mira —segons ella— amb ulls de condemna. “I ara sé el perquè: si va sacrificar una vida per mi, vol que almenys hagi valgut la pena. I també sé quant m’estima, encara que ella no se n’adoni encara.”

“I el bebè malalt… és Llum Daurada. Va néixer per a morir i salvar-me.”

Terapèuticament, ja ha sortit a la llum la creença limitant: “soc un frau”. Aquest és el motiu pel qual, continuava estudiant i formant-se, però sense obrir una consulta. Només quedarà visitar les vides en les quals, ha contribuït de bona manera, i descobreixi dins seu, dons i virtuts que esperen ser rescatats.

Aquesta regressió ens ensenya: No venim sols a aquest projecte de vida humana. Tenim un grup de pertinença. Per a l’Ànima, sacrificar una vida pel bé d’una altra, no li suposa cap inconvenient. Al contrari, fa el que sigui pel bé del grup, no deixa que cap membre es quedi enrere. I això ho fa des del més pur Amor.

Llàstima que en encarnar-nos, ho oblidem.

Bona setmana!