“Soc maca, tinc una carrera pròspera i dono xerrades en públic cada punt, he format una bonica família, i crec que soc – o almenys l’intento – una bona persona… No obstant això, sento vergonya de mi. Penso que em miressin i s’adonaran que no soc bona… em dona tall dir-ho, però també penso que quan em miren és perquè tinc un moc en el nas…”
Aquest és el resum de les converses mantingudes amb una consultant de quaranta anys. Estàvem enmig d’un procés terapèutic de 8 sessions, en les quals, descobríem nous patrons de pensament adquirits en altres vides, que minaven la seva autoestima. No obstant això, la sensació de vergonya a mostrar-se en públic, seguia gairebé igual. Havia minvat una mica… Però no prou per a l’altura del procés en la qual estàvem. Tampoc havia sortit res tan greu en la teràpia de vides passades (i infància), com per a avergonyir-se de si mateixa. Així que li vaig preguntar directament: Hi ha alguna cosa que m’estiguis ocultant? Al que va respondre molt espontània i segura que no, que ella havia tingut una vida acceptablement bona. Que no es guardava cap secret.
Així que, li vaig comentar la meva intuïció de fer-li aquest dia, dues teràpies. Primer aniríem a una vida passada, aquella en la qual la seva Ànima ens indiqués que va començar el sentiment de vergonya. I la segona, una tècnica que mai li havia fet. No li vaig explicar res més, perquè els seus pensaments racionals i lògics no es disparessin. La idea era que en acabar la vida passada, la introduiria a la tècnica de cerca d’entitats parasitàries.
Després de la relaxació i aprofundiment va entrar ràpidament en una vida en la qual, era grangera, mare de 3 nens. Se sentia malament, perquè havia heretat la granja familiar, i l’economia no anava com devia. Li donava tornades al capdavant per a trobar una solució, i portar més diners a casa. Les idees anaven des de prostituir-se (?) a fer i vendre pastissos en el mercat. La decisió final va ser agafar un bidó de gasolina i calar foc tot (?). Acaba els seus dies en una cel·la, amb pneumònia, i sentint-se alliberada. Sent que ha alliberat la seva família d’ella, perquè sentia que estava boja per moments. Després de treballar les emocions i patrons d’aquesta vida, ens tocava anar a l’espai de vida entre vides. És la vida que vivim com a consciència, sense cos. Li demano que des d’allí doni un cop d’ull a tota la vida que acaba de deixar, i li pregunto quines coses faria de manera diferent… i on va començar aquesta primera mala decisió que li va portar a cremar la seva granja.
Ella se sorprèn, perquè des de la consciència sense cos, pot veure una escena de la seva adolescència que abans no havíem visitat: S’escapa de la seva casa, per a anar amb unes amigues que feien rituals de bruixeria. Elles li fan una marca al cap, un símbol estrany. I des d’aquest moment, se li enganxa la presència d’una “bruixa fastigosa, dolenta, repulsiva, amb una berruga enorme en el nas. Aquí va ser quan vaig començar a tenir els brots de bogeria, i si bé podia controlar-los, el dia que vaig cremar la granja, no vaig poder… Ella es va apoderar de mi”.
I així, sense més ni més, la consultant es va trobar cara a cara amb una entitat. Era qui li contaminava l’ànim amb pensaments obsessius, fent-la sentir mal amb si mateixa.
La “bruixa” va dir estar fins i tot convivint amb la consultant, i que no tenia cap intenció de marxar-se. Les entitats, encara que es mostrin agressives, són ànimes perdudes que encara no han anat a la llum. Cadascuna té les seves raons per a no anar. Quan indagues una mica en cada cas particular, descobreixes que sota l’empipament i l’agressivitat que mostren, es manté viu el dolor que no van poder superar en el seu moment. La finalitat d’aquesta tècnica, és que es desenganxin de manera voluntària, per a anar cap a la Llum… I així, no tornar més. Són éssers que sofreixen, per tant, no és difícil negociar amb ells. Es tracta de trobar el que els va generar aquesta ferida tan profunda, i així saber què és el que necessiten per a marxar-se.
En el cas que comparteixo avui, després que la consultant li cedís les seves cordes vocals, vaig poder conversar amb la “bruixa” de la piga en el nas… i portar-la a la seva infància. Allí ella em conta que té sis anys, i que ha calat foc tot, a propòsit: la seva casa de fusta, amb els seus pares dins. El motiu és que no la cuidaven, feia mala olor, tenia els cabells curts i bruts… i la miraven amb fàstic. Ella havia nascut amb una enorme piga en el nas, i el seu pare girava el cap per a no mirar-la a la cara. I si la miraven, ella notava el fàstic que els donava. Em va dir que era lletja culpa d’aquesta piga, i que a més era dolenta per la ràbia que sentia. Els seus pares no la volien, i ella tampoc a ells. Així que ho va solucionar calant foc a tot. Aquesta pobra nena, rabiosa per la falta d’amor, encara tenia als seus pares amarrats a ella.
Així que el primer pas va ser que deixés anar als seus pares, mitjançant l’exercici del perdó. Una vegada reeixit, va començar la negociació. No va ser costós, perquè el que necessitava aquesta nena que havia nascut amb una deformitat en la cara, era tan sols pensar que es mereixia una nova oportunitat. Amb uns pares amorosos, que l’estimessin des del primer moment de l’embaràs. I demanar néixer amb un rostre que li agradi… (I si la piga lletja tornava, existeixen les cirurgies plàstiques). Que podia triar el seu nou nom, murmurant-lo des del ventre, a la seva futura mare. Em va dir tendrament que es volia dir Marga. El seu to de veu en la conversa s’anava tornant cada vegada més dolça. El preocupava continuar sent dolenta, i espatllar-ho tot… però va accedir a anar-se’n, per la il·lusió de tornar a néixer, i aquesta vegada en el si d’una família que l’estimi. Va dir que no venien àngels per ella, sinó dos lleons mansos. Va demanar perdó, va donar les gràcies i es va anar caminant al costat dels seus animals.
La consultant, que pertany al camp de la ciència, i no “creï en aquestes coses” em pregunta com fa ella ara per a explicar-l’hi al marit. Potser amb una copa de vi.
L’important és que deixi de sentir vergonya. Que aquests pensaments de tenir alguna cosa en el nas i no ser tan bona vagin perdent força fins a desaparèixer, per a poder connectar amb la seva pau interior.
El meu suggeriment és: No ho pensis molt, no li donis tornades al que va passar en la teràpia… el fonamental és que et sentis cada dia millor. Per a sanar, no fa falta entendre-ho tot.
De fet, cada vegada, intento entendre menys i deixo que el procés em porti allí on vol anar.

Bona setmana!