Fa moltes setmanes que la meva intuïció em demanava escriure sobre aquest tema. Quan vaig conèixer a Laia (nom fictici) va ser molt sincera i directa: “Em pots tractar amb regressions… vull saber el perquè em sento atreta per homes que no em convenen?”. Si clar, per descomptat. Sobretot perquè t’has adonat tu sola, que ets tu qui se sent atreta cap a aquesta mena de personalitat. Ja saps que no és per casualitat, ni un accident, ni ets una víctima. Estaràs amb aquesta mena de persones, fins que aprenguis alguna cosa que desconeixes de tu mateixa. I les regressions, són ideals per a desenterrar patrons mentals que ens manegen des de l’inconscient.
Laia havia acabat feia poc temps amb una parella que no li feia res bé, l’havia afectat molt, prou per a adonar-se que, a més, sofria dependència emocional. “El meu benestar depèn d’ells, i això no és normal. A més, porto una pena interna, no sé d’on em ve”. Haig de dir que aquesta disposició el va ajudar moltíssim en tot el seu procés, que en total van ser 7 sessions.
Quan comencem un procés, no sabem on ens portarà, així que anem descobrint el camí a mesura que la seva Ànima el revela.
En el seu cas, la primera regressió va començar per una vida de dona, en l’edat medieval. En la qual, en ser pobre, va ser venuda de molt joveneta a un home amb poder (bastant habitual). Aquest home la maltractava, i no volia tenir fills. Quan la dona va tenir al seu segon fill, aquest personatge els va tirar al pou del castell. Ella, en veure-ho, va embogir i li va tallar el coll. Després, ho va tirar també al pou. Aquest home va resultar ser la seva última parella. Amb aquesta sessió, es va poder alliberar la pena i la culpa per la mort d’aquests nens.
En la segona sessió, vam anar a una vida, en la qual era un pagès jovenet, molt delicat, al qual no li agradava el camp. La seva mare li dona la seva benedicció, i li dona total llibertat perquè es vagi a la ciutat a refer la seva vida. Va tenir una vida tranquil·la i pacífica. Aquí es va recordar i es va ancorar alguna cosa que estava oblidat en Laia: “Estimar de veritat, és donar Llibertat. La Llibertat és Amor incondicional”.
En la següent, va anar a una vida de dona àrab, que va ser comprada (una altra vegada) per un pare de família, com a esposa per al seu fill. Mai arriben a casar-se perquè el jove es mor, però ella es queda en la família, cuidant de la casa. I aquesta, va resultar ser la vida que ens va portar al moment gairebé més important del seu procés: En l’espai entre vides, un àngel li diu: “depèn de tu, si vols veure la realitat o vols enganyar-te”. I la porta a un dia de la seva vida actual, en la qual és als braços de la seva mare, de bebè (Vuit mesos aproximadament). Els seus pares estan molt atabalats, nerviosos i li transmeten aquesta sensació. Ella, com és molt petita i capta l’energia, no para de plorar. Els pares s’atabalen més encara… i la hi van passant entre ells, perquè es calmi. I aquest bebè, amb menys d’un any de vida, instal·la dins d’ell la seva sentir més profund: “Em cuiden, però no em volen” (Per tant… si no em cuiden, em volen) Llavors… Laia se n’adona: “Per això, quan em cuiden, em sento feble, vulnerable i incòmoda!”
Aquest va ser el punt d’inflexió del procés. Després de netejar aquesta pauta mental, la seva Ànima es va dedicar a ensenyar-li vides on, a més, havia establert la creença que “les dones soles no poden”. Però també a mostrar-li i recordar-li unes altres en les quals sabia connectar amb el seu cor, amb l’Amor que viu en ella i amb la Llibertat absoluta de Ser.
En arribar la regressió final, es nota… és molt diferent de les altres. Se li mostra tot el que ella porta, els seus dons i talents, la millor versió que ja va ser en algun moment. Tot això ets, i molt més: “Vola Lliure amb Amor.”
Abans, no podia estar sense parella molt de temps, “necessitava que algú la cuidi”. L’últim dia, abans de començar, amb riures, em deia que ja no li agradava ningú, que volia continuar gaudint d’ella mateixa, i també dels seus moments en la naturalesa: “Ja arribarà qui hagi d’arribar, si arriba. Capaç em faig monja”.
Jo, feliç de conèixer-la, d’haver-la acompanyat i haver après juntes tantes valuoses lliçons.
En conclusió, crec que les “parelles tòxiques” no existeixen, només són dues persones que encara no han sanat allò que els impedeix continuar evolucionant. Cada persona té un ric món interior a descobrir. I sobretot, una creença molt arrelada i oculta, que els impedeix sortir a la vida amb els braços oberts, sentint-se totalment lliures i dignes. Quan aconsegueixen connectar amb el Ser essencial i l’Amor que viu dins d’ells, ja no hi ha lloc per a la “toxicitat”.
Els desitjo una bona setmana!