Avui m’ha vingut la inspiració d’escriure sobre els símptomes físics i la seva relació amb les emocions reprimides i les vides passades.
Principalment, sobre una dona anomenada Alícia (nom fictici) que em va venir a veure amb una forta ciàtica que s’estenia per tota una cama. No era el tema principal de la seva consulta, però quan apareix un símptoma físic, és el primer que miro, ja que és un missatge insistent de la teva ànima perquè recalculis el teu rumb. Una emoció o ferida interna, que reprimim o ens autoconvencem que ja està superada, sol pujar el volum de la seva veu, provocant un símptoma físic. (Recomano el llibre de Josep Soler L’art d’escoltar la Vida ).
Alícia em va comentar alguns temes familiars que l’afectaven, però que ja havia après com suportar-los. Se sentia una mica culpable de la situació del seu pare, encara que “cada vegada menys”. Un altre tema era que no estava conforme amb la seva actual feina. Era molt còmode l’horari, i el sou… Però reconeix que li hagués agradat seguir psicologia. Ara estava en una situació còmoda per fora, però incòmoda per dins. No són grans preocupacions, i és una dona molt equilibrada i alegre… Així que amb aquests tres temes (ciàtica, insatisfacció en el treball, culpa amb el seu pare) ens posem a treballar.
La primera regressió comença com una nena de família de camp. Els seus pares, que són afectuosos amb ella, treballen durant tot el dia en el camp, i la seva àvia, semblant més seriós, la cuida. La història es torça quan l’àvia es torna boja, i mata als seus pares i els enterra en el bosc, deixant-la a ella adormida, prop de les seves tombes. L’adolescent camina sola, sentint-se “guiada” fins a trobar la sortida. Una família l’acull com a filla pròpia, la cuiden i l’estimen. La història segueix bé: ella troba un noi del qual s’enamora i es casen, i junts es muden de poble. Es muden perquè, ella no està a gust en el lloc on tots saben el que va passar en la seva família. Malgrat tenir èxit al poble nou, i passar els anys, ella mai pot ser feliç del tot… Càrrega en la seva ment amb el seu passat a coll.
Arribat aquest punt, i sense més informació… Només em quedava tornar al bosc el dia de la mort dels seus pares, i demanar-li que percebi d’on provenia aquesta guia que l’ajudava a sortir d’allí. Llavors es va adonar, que els seus pares, en morir, s’havien quedat amb ella per a protegir-la… I mai la van deixar en aquesta vida. Va poder comprendre el perquè, malgrat trobar l’amor i mudar-se lluny, seguia enganxada al passat. El pare d’aquesta vida (pare actual) diu que segueix amb ella en l’actualitat. Ens diu que la seva energia encara està en el camp vibratori d’Alícia. A partir d’aquí, ens vam posar a fer el treball de perdó, tallar els cordons i enviar a la Llum el tros d’ànima del pare.
Gairebé en acabar la regressió, els seus guies i éssers lluminosos de l’espai que hi ha entre vida i vida, li diuen que la ciàtica li recorda que ha de deixar anar les càrregues que no són seves. “No carreguis amb temes que no són teus”.
Alícia es va aixecar de la llitera dient que ja no sentia el dolor a la cama. I va passar de caminar 3 minuts sense dolor, a caminar 25, i després 40. Està en procés de sanació.
Amb aquesta regressió es pot entendre el perquè hi ha vincles que són tan especials, i alhora ens atrapen. La nostra raó ens diu que no hem de tenir culpa, intentant minimitzar-la o amagar-la… Però mentre la nostra energia continuï vivint una altra realitat, només aconseguirem més lluita interna, i res més.
Per això és primordial saber escoltar-se. És vital ser conscient del que sentim, i deixar a un costat el que “hauríem de” sentir.
Frases com “tens una vida estupenda, hauries d’estar agraïda” no ajuden a ningú. Només empitjoren la situació. No espereu que el vostre malestar intern es faci sentir per la força, causant més dolor del que ja teniu.
En la segona regressió, Alícia es va vivenciar com una mèdica traumatòloga, que en jubilar-se estudio psicologia, i ja amb setanta i escaig es va dedicar al reiki i teràpies energètiques. Tota aquesta alegria i saviesa de sempre buscar més en la seva carrera, se li va recordar i va reactivar a cada cèl·lula del seu ser actual. El missatge per a ella va ser: Avança, avança, i avança!
La tercera és aquesta setmana. Però això ja serà per a un pròxim article. Personalment, espero veure un gir total en la seva vida, cap a la màxima plenitud de la seva Ànima. Això promet
Una abraçada
I bona setmana!
